Porque....quién estaría lo bastante loco como para hacer un curso de Clown?

 

Porque....quién estaría lo bastante loco como para hacer un curso de Clown?  

Lo digo porque, parece ser, que hacer una actividad en la que se potencia tu lado amoroso y humorístico a la vez, es de locos 😉. O que hay que ser muy valiente para mostrarte tal cual eres delante de otros, aunque éso te genere mucha liberación...y ya no te digo si quieres convertirlo en tu profesión, entonces es que eres un romántico incorregible 🤔🤣...o, como se dice en catalán, un "sueña tortillas"...😉 

Pero yo te pregunto: en un mundo que parece que ha perdido la cordura, el sentido común y los valores, quién es el que está loco? El que sueña con un mundo mejor, el que busca potenciar la expresión de su ser lo más que puede, porque sabe que vino a eso, o el que se ciñe a las reglas que le propusieron, para lograr mantener un estado de falsa seguridad?

Y quién es el valiente?

El que se atreve a mirar a su sombra porque sabe que no es real, porque no se identifica con sus creencias negativas, del mundo o de sí mismo, y sabe que son programaciones? Realmente hay que ser tan valiente para querer estar conectado con tu esencia, con tu ser auténtico, y permitirte soñar y sentir? No sería eso la definición de estar cuerdo, querer conocer nuestra verdadera naturaleza?  

Para mí loco es el que se somete a la tiranía de la razón o del propio ego, que sólo busca la supervivencia, porque el ego inventa peligros irreales y por eso nos mantiene pequeños, limitados, mientras que el corazón siempre confía y nos lleva hacia la expansión. Por eso es tan importante lograr que nuestro ego trabaje al servicio de nuestro corazón, y no al revés, y en vez de identificarnos con nuestra personalidad limitada, sentirnos en casa en nuestro corazón y ser más libres, más felices, para poder expandirnos...y éso afectará a los demás, lo pretendamos o no, simplemente por "ser", por brillar, por darnos "el permiso"  😉. 

Entiendo que en un mundo tan materialista, el que se enfoque en "ser" puede parecer un loco, pero los que seguimos ese camino sabemos las tremendas recompensas que ofrece, y que una vez iniciado, ya no hay vuelta atrás, porque nunca más podrás detenerte por miedo. Nunca más podrás creerte las mentiras que te cuentan sobre cómo hay que vivir, porque sabes en tu fuero interno, que no hay logro más deseable en esta vida de humano que conectar con tu propia verdad, y que nadie puede decirte cuál es. Solo tú la puedes descubrir. Porque te das cuenta que eres único y que solo tú puedes encontrar tus respuestas.  

Locura es pensar que todos somos iguales, y que las mismas reglas funcionan para todos. 

Locura es vivir sin llegar a ser, y morirte sin haber descubierto cuál es tu verdad, y sin haberte atrevido a vivirla. 

Tal vez algún día vivamos en un mundo en el que, vivir plenamente desde la propia autenticidad, respetando la de los demás, sea considerado "normal", en vez de algo de locos, o de valientes 😉.

Because...who would be crazy enough to take a clowning course? 

I say this because, apparently, doing an activity that enhances your loving and humorous side at the same time is considered crazy 😉. Or that you have to be very brave to show yourself as you truly are in front of others, even though it brings you a lot of liberation...and I won't even mention if you want to make it your profession, then you're an incorrigible romantic 🤔🤣...or, as they say in Catalan, a "dreamer"...😉 

But I ask you: in a world that seems to have lost its sanity, common sense, and values, who is the crazy one? The one who dreams of a better world, the one who seeks to enhance the expression of their being as much as possible, because they know that's what they came here for, or the one who sticks to the rules they were given, to maintain a state of false security? 

And who is the brave one?

The one who dares to look at their shadow because they know it isn't real, because they don't identify with their negative beliefs about the world or themselves, and know that they are programmed? Do you really have to be so brave to want to be connected to your essence, to your authentic self, and allow yourself to dream and feel? Wouldn't that be the definition of being sane, wanting to know our true nature? 

For me, madness is submitting to the tyranny of reason or of one's own ego, seeking only survival, because the ego invents unreal dangers and that's why it keeps us small, limited, while the heart always trusts and leads us towards expansion. That's why it's so important to get our ego to work in service of our heart, and not the other way around, and instead of identifying with our limited personality, to feel at home in our heart and be freer, happier, so we can expand... and that will affect others, whether we intend it or not, simply by "being," by shining, by giving ourselves "permission" 😉. 

I understand that in such a materialistic world, focusing on "being" might seem crazy, but those of us who follow this path know the tremendous rewards it offers, and that once you start, there's no turning back, because you can never again be stopped by fear. You can never again believe the lies they tell you about how to live, because you know deep down that there is no more desirable achievement in this human life than connecting with your own truth, and that no one can tell you what it is. Only you can discover it. Because you realize that you are unique and that only you can find your own answers. 

Madness is thinking that we are all the same, and that the same rules apply to everyone. 

Madness is living without becoming, and dying without having discovered your truth, and without having dared to live it. 

Perhaps one day we will live in a world where living fully from one's own authenticity, while respecting that of others, is considered "normal," instead of something crazy, or brave 😉.

Perquè....qui estaria prou boig per fer un curs de Clown?  

Ho dic perquè, sembla, que fer una activitat en què es potencia el teu costat amorós i humorístic alhora, és de bojos 😉. O que cal ser molt valent per mostrar-te tal com ets davant d'altres, encara que això et generi molt alliberament...i ja no et dic si vols convertir-lo en la teva professió, llavors és que ets un romàntic incorregible 🤔🤣...o, com es diu en català, un "somia truites"...😉 

Però jo et pregunto: en un món que sembla que ha perdut el seny, el sentit comú i els valors, qui és el que és boig? El que somia amb un món millor, el que busca potenciar l'expressió del seu ésser tant com pot, perquè sap que va venir a això, o el que se cenyeix a les regles que li van proposar, per aconseguir mantenir un estat de falsa seguretat? 

I qui és el valent?

Qui s'atreveix a mirar a la seva ombra perquè sap que no és real, perquè no s'identifica amb les seves creences negatives, del món o de si mateix, i sap que són programacions? Realment cal ser tan valent per voler estar connectat amb la teva essència, amb el teu ésser autèntic, i permetre't somiar i sentir? No seria això la definició d'estar assenyat, voler conèixer la nostra veritable naturalesa?  

Per mi boig és el que se sotmet a la tirania de la raó o del propi ego, que només cerca la supervivència, perquè l'ego inventa perills irreals i per això ens manté petits, limitats, mentre que el cor sempre confia i ens porta cap a l'expansió. Per això és tan important aconseguir que el nostre ego treballi al servei del nostre cor, i no al revés, i en comptes d'identificar-nos amb la nostra personalitat limitada, sentir-nos a casa al nostre cor i ser més lliures, més feliços, per poder expandir-nos...i això afectarà els altres, ho pretenguem o no, simplement per "ser", per brillar, per donar-nos. 

Entenc que en un món tan materialista, el que s'enfoca a “ser” pot semblar un boig, però els que seguim aquest camí sabem les tremendes recompenses que ofereix, i que un cop iniciat, ja no hi ha marxa enrere, perquè mai més no podràs aturar-te per por. Mai més no podràs creure't les mentides que t'expliquen sobre com cal viure, perquè saps en el teu fur intern, que no hi ha èxit més desitjable en aquesta vida d'humà que connectar amb la teva pròpia veritat, i que ningú no et pot dir quina és. Només tu la pots descobrir. Perquè t'adones que ets únic i que només tu pots trobar les respostes.  

Bogeria és pensar que tots som iguals, i que les mateixes regles funcionen per a tothom. 

Bogeria és viure sense arribar a ser, i morir-te sense haver descobert quina és la teva veritat, i sense haver-te atrevit a viure-la.

 Potser algun dia visquem en un món en què, viure plenament des de la pròpia autenticitat, respectant la dels altres, sigui considerat "normal", en comptes d'una mica de bojos, o de valents 😉.